Art, mediocritat i collonades

Encara que una definició no pot contenir la paraula definida, fa anys que he acceptat com a bona la que diu “ART ÉS ALLÒ AL QUE ANOMENEM ART”. Per tant mai no entro en la estèril discussió sobre si tal obra o tal instal·lació és o deixa de ser una obra artística. Queda clar que si algú diu que una cosa és art, ho és i per tant, podem anar per criticar-la. És obvi que hi ha obres d’art sublims i mediocres i queda clar que a l’hora de valorar-les no és només qüestió de gustos. Hi ha criteris i paràmetres que, essent discutibles, ens poden ajudar a fer una valoració més o menys objectiva. Personalment, el que em crispa molt és que hi ha una pretesa intel·lectualitat que mira les obres d’art amb un seguit de prejudicis que, a més de demostrar ignorància, contaminen el judici que en fan. Hi ha qui deixa anar com una cantarella que les aquarel·les son obres menors, que els quadres de paisatges o retrats han passat a la història o que l’abstracció és millor que la figuració. A l’altra costat d’aquests intel.lecualoides de paper fi també hi ha els prejudicis –exactament igual d’equivocats- que menystenen l’art contemporani en la seva totalitat, que afirmen que l’abstracció ha passat de moda o que ni es miren una creació que no representi una imatge fàcilment identificable. Grans errors! Mai de la vida la tècnica emprada, l’estil o la temàtica ens informen de la categoria d’una obra. Aquí si que hi entren els gustos personals, però hem d’acceptar que un paisatge de la Garrotxa pintat a l’oli pot ser horrorós, però també pot ser genial. Una instal·lació d’art contemporani pot ser fruit d’un extraordinari procés creatiu o ser una vertadera collonada. Una escultura abstracta pot resultar meravellosa o ser una barbaritat. Amb tot això, el que vull dir és que una obra s’ha d’estudiar cas per cas i sense manies. Ahir vaig passejar per la Rambla de Girona. En pocs metres vaig contemplar les instal·lacions d’artistes que varen montar obres d’art contemporani i també les parades on setmanalment s’exposen gran quantitat d’obres, generalment quadres de paisatges. A tall d’exemple, vaig veure una instal·lació que consistia en una pila de rajoles i una altra proposta en la que es reproduïa un habitatge de 4 metres quadrats. Segurament els autors de tant originals obres ens volien fer reflexionar sobre el problema de l’habitatge i sobre la vida que ens ha tocat viure. Als meus ulls d’observador sense grans coneixements son obres mediocres que es volen justificar amb un discurset d’un nivell intel·lectual que no va més enllà de primer d’ESO. De la mateixa manera que els cuiners de moda ens ofereixen “deconstruccions”, els autors d’instal·lacions s’ha acostumat a fer la gracieta de “descontextualizar” objectes, com ara posar una cort de porcs a una galeria d’art. No deixa de tenir mèrit que aquestes accions artístiques solen tenir recolzament econòmic institucional en forma de luxosos catàlegs o subvencions als creadors. Deixeu-me dir que no tinc mai problema en acceptar la possibilitat que una cosa que el meu cap no pot entendre sigui una gran obra d’art. El que m’indigna és tot el contrari: ja ho entenc el que volen dir i em sembla una presa de pel. Per postres, sembla que no s’adonin que les seves parides son més velles que anar a peu. A pocs metres, deia, els altres artistes venen els seus quadres amb paisatges sota la mirada de despreci d’aquells que se senten reconfortats amb quatre criteris mal païts. Hi ha molta mediocritat en les paradetes i molta “formula” apresa, però també hi ha obres ben interessants. En fi, tot dona color i tot fa bullir l’olla.