Jo i la nicotina (el burro, primer)

La nicotina fa anys que em porta problemes. Més que de salut, son problemes de butxaca i sobretot d’autoestima. El meu historial de recaigudes en el tabaquisme m’acredita com una persona sense cap mena de credibilitat quan anuncio que deixo definitivament de consumir-ne. Constato que molta gent del meu entorn sembla gaudir més de comprovar les recaigudes dels pobres desgraciats que no ens en sortim que no pas recolzar-nos i animar-nos. Compadeixo als que tenen addiccions i els envio una abraçada solidaria. Però, en relació al meu cas, hi ha una vessant que fa la meva addicció més esperpèntica i incompresa. Fa anys que vaig deixar de fumar i em vaig enganxar als xiclets Nicorette. Fa anys que mastego tot el sant dia, alguns cops compulsivament i en llocs on l’etiqueta recomana no menjar xiclet. Conec els prestatges on guarden aquest deliciosos xiclets en gairebé totes les oficines de farmàcia de Girona i comarca. Ja tinc apresa la cantarella “donimunacaixadenicorettementolatde02milígramscaixapetitade30unitatsladecolorverd” El mono que em produeix l’abstinència d’aquests xiclets medicamentosos és molt superior al que em produïa deixar el tabac. Quan em quedo sense em venen tots els mals i passen pel meu cap tots els dimonis de l’infern. Per sort, hi ha farmàcies de guàrdia. Fins ahir he intentat rebaixar la dosi amb xiclets convencionals però no funciona, perquè l’autoengany no entrar dins de les meves afeccions. He fet càlculs de costos i sortiria més econòmic tornar a fumar tabac americà de car. Però no ho faré perquè tinc clar que el que mata dels cigarrets és el fum. Aquest cap de setmana he encetat una nova estratègia. N’he comprat una caixa i la tinc a la vista , he parlat amb la meva dona i el meu fill i els he demanat ajuda i comprensió perquè vull consagrar aquest dissabte i diumenge al síndrome d’abstinència. Els he dit que sé que m’ajudaran amb les neures que em venen de tant en tant. Molta til·la, passeigs, aigua, feina al jardí i, sobretot, molta comprensió quan la cosa es posa forta. Escric això el diumenge cap al tard i em sorprenc a mi mateix que només de tant en tant em veneren els rampells. Això carrega les piles de la meva autoestima. Ara tinc per davant la batalla més forta, la de demà a les 9 del matí quan torni al Planeta Terra.